Moviments socials del 68

2007-02-27T16:02:00.000Z

Una esquerda cap les llibertats socials

El 1968 va ser un any carregat d’esdeveniments, alguns dels quals van ser decisius per la transformació del món occidental. En diferents països moviments multitudinaris repercutiran en diversos àmbits de la vida social.

Vagues, manifestacions, revoltes i enfrontaments amb les forces polítiques i de l’ordre públic, avançaven d’est a oest com una onada que convidava a afegir-s’hi. La societat occidental cansada de l’opressió enceta una esquerda en la cerca de llibertats en el seu sentit més ampli.

Molts autors parlen de “revolució social” que inicien estudiants universitaris per una banda i treballadors per una altra amb manifestacions i vagues ,que responien a protestes puntuals dels col·lectius, però a les que s’afegia la població amb múltiples reivindicacions.

Les revoltes destaquen en ciutats com París, Praga, Nova York, Mèxic i altres ciutats més. El nostre país no fou aliè als esdeveniments i es van iniciar en algunes ciutats porugues manifestacions encara sota l’esgotada dictadura franquista.

"Nunca ha habido un año com 1968, y es poco probable que vuelva a haberlo. En un tiempo en que naciones y culturas estaban aún separadas y eran muy distintas, tuvo lugar en todo el mundo una combustión instantánea de espíritus rebeldes." (Kurlansky, M.,2005; 1968; ed.Destino)

Lurdes Albiac lourdes.albiac@uvic.es

2006-05-14T12:21:00.000+01:00

El Barça, el símbol i orgull dels catalans

L'Any 1968 a Can Barça no va ser un gran any, tot i que l'equip va guanyar la Copa del Generalisimo i el seu porter Salvador Sadurní va ser el guanyador del trofeu Zamora.
A la final de Copa el Barça va vèncer al Bernabéu contra el Reial Madrid per 0-1 gràcies a un gol en pròpia porta del madridista Zunzunegui. Aquesta final ha passat a la història com la final de les ampolles.
Eren anys de decadencia per el conjunt blaugrana sempre reprimit pels estaments de l'esport i pel règim de Franco.

Això però ara ha canviat i portem dues lligues seguides i el dimecres 17 de maig podem aconseguir la Copa d'Europa, la segona de la nostra història, tant de bó els culers aquest dia podrem festejar amb cava l'èxit aconseguit.

PD: Esperem guanyar ja que sinó hauré de borrar aquest darrer paràgraf. Som-hi Barça!

Francesc Bacardit
francesc.bacardit@alumnes.uvic.cat

2006-05-14T11:19:00.000+01:00

Què feia Sabina al 1968?
Per quin motiu el poso en aquesta secció?
Bé Joaquin Sabina a l'any 68' tenia 19 anys i estudiava a la universitat de Granada. Poc després se´n va anar a viure a Londres a viure d'okupa i a col.laborar amb exiliats espanyols en moviments culturals i del món del teatre.
Bé, sóc un amant de les lletres de Sabina, i la raó per la qual he fet aquesta breu introducció és pel fet de deixar en aquest raconet del bloc (ja hem catalanitzat la paraula) la cançó que va composar sobre el nostre any, el 1968.

Lletra de la cançó 1968
http://www.letrascanciones.org/joaquin-sabina/inventario/1968.php

Francesc Bacardit
francesc.bacardit@alumnes.uvic.cat

2006-05-10T17:50:00.000+01:00

El moviment Hippie a les Illes Balears

El Francesc Bacardit ja ha fet referència abans a les arrels del moviment Hippie, però aquest article s'ha d'enfocar en la seva expansió fora de les fronteres nord-americanes i, en concret, en allò que va ocasionar a les Illes Balears. Es diu que uns 700 hippies van arribar a Formentera el 1968 i que el 1969 ja n'hi havia 1300. A Eivissa, on la presència dels hippies també va ser important, encara s'hi fa el mercat des Canar, que conserva alguna cosa d'aquella època.
Pel règim franquista no eren ben vistos els joves que s'havien instal·lat a les illes, per això el 1970 en va fer fora 700 d'Eivissa i Formentera. En aquest moment també es va fer especialment intensa la pressió des del govern contra el consum de drogues, amb la creació de la Brigada Especial de Estupefacientes, la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación social i fins i tot una reforma del codi penal . Eren mesures preses contra la psiquedèlia, el tipus de contracultura que havia arribat amb els nous turistes, que denunciava el consum de drogues que es consideraven legals, com l'alcohol i les anfetamines, i proposava l'ús d'estupefaents de procedència botànica i i utilitzats històricament en ritus.

http://bloc.balearweb.net/post/86/8586- blog sobre contracultura fet des de les Illes Balears

Raquel Estrada Roig raquel.estrada@uvic.cat

2006-05-07T18:43:00.000+01:00

El rerefons de la revolta francesa

Darrera els moviments estudiantils del maig francès hi havia els fills de la burgesia que ho havien tingut tot i que omplien les universitats; estaven avorrits i descontents de tot. Un exemple n’era l’elitista Universitat de Nanterre on van començar els primers aldarulls.

Davant els fets i les protestes del estudiants el govern no podia negociar perquè no hi havia cap líder definitiu per fer-ho i tampoc demanaven res concret. Ni el mateix Daniel Cohn-Bend it s’esperava esdevenir un líder, ni que els moviments adquirissin tanta força: “tothom em preguntava com acabarà tot això? jo contestava: no ho sé” recordava posteriorment. Va ser líder “ perquè estava dient coses en el moment oportú i en lloc adequat” la resta ho van fer els mitjans: “Sóc un producte dels mitjans -deia- . M’anaven al darrera. Durant un temps vaig ser el nen mimat dels mitjans.”

Els fets van anar succeint sense cap mena d’intenció ni planificació ni tant sols els líders estudiantils tenien una ideologia comú: “no teníem res que ens unís –apuntava Cohn- Bendit – Jo no tenia res en comú amb ells . Jo era llibertari i ells tenien tradició socialista”. Les revoltes emanaven connotacions ideològiques ben diferents: per les parets hi havia pòsters de Marx, Lenin i Mao, i pintades de Trosky, Fidel Castro i Che Guevara; les banderes anarquistes onejaven junt a les del Viet Cong i es cantaven cançons com La Internacional i La Marsellesa, alhora. Una imatge de la confusió estudiantil.

Molts dels estudiants no sabien ni perquè es revoltaven. El cas era anar en contra de la policia de forma violenta i volien expressar-se lliurement. D’aquí que els carrers estesin plens de eslògans i cartells que sortien de les escoles d’art, corrien pamflets i es pintaven les parets amb grafits , poemes i rodolins. “El París d’aleshores era meravellós. Tot el món parlava” deia Eleanor Bakhtadze, una estudiant de Nanterre en 1968 ( Kurlansky, 2004) igual que altres companys seus. “El veritable sentit del seixanta vuit va ser la tremenda sensació d’alliberament, de llibertat, de la gent parlant en els carrers, en les universitats, en els teatres. Va ser més que llençar pedres. Es va refutar un sistema sencer d’ordre, de seguretat i tradició. Gran part de la llibertat d’avui va tenir els seus inicis en el seixanta vuit” (recorda Radith Geismar en una entrevista que Kurlansky li fa el 2002).

“Els estudiants volien un canvi de vida radical” deia en Dany posteriorment (Kurlansky, 1968); però De Gaulle continuava sense donar-li més importància de la que es mereixien “uns quants estudiants que no volien fer exàmens” i al poc temps anirien a dirigir les empreses dels seus pares.

A mitjans de juny els darrers estudiants que ocupaven la Sorbona van abandonar. A molts d’ells els van oferir contractes editorials aquell mateix dia. El primer que es va publicar van ser de fotografies, després en seguiren els llibres i entre ells alguns de Cohn-Benedit.

La revolució que volien els estudiants no va ser possible només una reforma. Les Universitats més democràtiques i més diàleg, molt materialisme i poc de l’espiritualisme que volien els estudiants. Es van contagiar de l’eufòria i exaltació d’estudiants d’altres països que tenien uns motius ferms i comuns, que els van defensar fins el final, fins i tot amb la mort. Van arrossegar i compartir els seus motius amb els treballadors i es van organitzar per no defallir en la lluita, com va passar a Praga el mateix any. Circumstàncies que no es van donar a França.

Bibliografia: Mark Kurlansky (2004); 1968
Podeu enllaçar amb "El maig francés" a http://mil968.blogspot.com/

Lurdes Albiac
lourdes.albiac@uvic.es

2006-04-26T18:31:00.000+01:00

L'empenta de la llengua al nord de Catalunya

Al nord de Catalunya, a les comarques de la Cerdanya, el Capcir, el Conflent, les Aspres, les Corberes, el Vallespir i el Rosselló, es parla el català anomenat septentrional o rossellonès, però després del Tractat dels Pirineus, del 1659, i d'una progressiva francofonització de la població, el francès es va convertir en la llengua molt parlada a aquestes regions. Per a donar un impuls al català l'any 1968 es va fundar l'Institut Rossellonès d'Estudis Catalans i el 1969 el GREC (Grup Rossellonès d'Estudis Catalans) va organitzar la primera Universitat Catalana d'Estiu (UCE), que es va fer a Prada de Conflent. La UCE, que ara presideix Joandomènec Ros, va passar una època de precarietat econòmica abans de 1985, quan el president de l'Institut d'Estudis Catalans, Enric Casassas, va convocar intel·lectuals que hi estaven vinculats per a crear el Patronat d'entitats culturals i universitats. Avui encara existeix la Fundació UCE i hi ha diverses associacions que tenen com a objectiu la defensa de la llengua catalana a través de la seva introducció en el sistema educatiu en aquests territoris.

Raquel Estrada Roig raquel.estrada@alumnes.uvic.cat

2006-04-20T16:16:00.001+01:00

La independència de les ONG's

A Catalunya i a Espanya les ONG’s que durant el règim franquista no depenien del govern o l’Església van veure cessada la seva activitat. Després la transició democràtica encara no els va donar cap impuls a causa de les tensions al govern. La majoria d’ONG’s catalanes vinculades a l’Església, segons dades de la Federació Catalana d’ONGD van ser fundades als anys 80, i d’altres que s’havien creat amb anterioritat van canviar la seva constitució en aquesta dècada. SETEM, per exemple, que va ser fundada l'any 1968, va esdevenir una associació civil tot i que és coneguda la seva vinculació amb l’Escola Pia. Per definició les ONG’s són organitzacions sense ànim de lucre que poden presumir d’independència governamental i que només busquen un protagonisme relacionat amb la causa per la qual fan la seva tasca, però això pot fer que la transformació que pretenen de la societat i les estructures de poder només sigui parcial o quedi moltes vegades silenciada.

Raquel Estrada Roig raquel.estrada@alumnes.uvic.cat

2006-04-16T17:46:00.000+01:00

A casa nostra també tenim mites!

Què fot aquest boig parlant del Serrat si ja ho ha fet la seva companya de blog?
Bé, si es cert la Raquel Estrada ens ha parlat del festival d'Eurovisió del any 1968, i com Serrat no va poder anar pel rebuig de veure a un català cantant un tema en català!
Jo parlaré del Serrat cantautor, qui mitjançant les seves lletres intentava lluitar contra la repressió franquista.
Joan Manuel Serrat va ser perseguit pel règim franquista per les seves lletres i els seus comentaris. Compromès en el pensament ideològic i polític d'esquerres, el noi del Poble Sec ha cantat a poetes d'esquerres com Antonio Machado i Miguel Hernández.

A continuació trobareu una de Miguel Hernández cantades per Serrat: http://www.jmserrat.com/dat/0903.html

I un petit regal, la lletra que va dedicar Joaquin Sabina al dictador Francisco Franco.
Lletra de Adivina, adivinanza

Francesc Bacardit
francesc.bacardit@alumnes.uvic.cat

2006-04-16T17:14:00.000+01:00

La mort d'un mite de la guitarra elèctrica

Jimi Hendrix (1942 - 1970) es considerat com un dels més grans guitarristes de rock de tots el temps. Hendrix atesorava un particular domini de la guitarra elèctrica amb la qual expressava amb gran destressa les seves emocions davant del públic.
Jimmy Hendrix va nèixer a Seattle, als Estats Units, i ja als 11 anys va aprendre a tocar la guitarra acústica, que més endavant la va canviar per la guitarra elèctrica amb la qual era el rei.
Hendrix era habitual consumidor de marihuana i de LSD, com la majoria de músics i artistes de l'època. L'Èxit de Hendrix no va començar als Estats Units precisament, sinó al Regne Unit, posteriorment gràcies a les seves actuacions esterlars, com les de l'any 1967 al Festival Pop de Monterrei, amb la crema de guitarra inclosa o la actuació magistral en el festival de Newport; però va ser sobretot a la seva intervenció en el Woodstock Music & Art Fair que es va celebrar per segona vegada consecutiva, on Hendrix es va fer famòs tocant la històrica versió elèctrica del himne dels Estats Units.
En el moment més àlgid de la seva carrera, la matinada del 18 de setembre de 1970 Jimy Hendrix va ingerir somnifers amb alcohol i va morir per aspiració de vomit.
Els mitjans de l'època van començar a difondre noticies com les que una altra estrella del rock havia mort per culpa de les drogues. Ja es sap, el mite de l'època de "Sexe, drogues i Rock and Roll"; però la mort va ser un terrible i llastimòs accident.

Francesc Bacardit

francesc.bacardit@alumnes.uvic.cat

2006-04-16T16:51:00.000+01:00

Mor Martin Luther King, el defensor del somni afroamericà
El 4 d'abril de 1968 va morir Martin Luther King, el més gran activista del Moviment pels Drets Civils dels Estats Units pels afroamericans i pel qual va obtenir el Premi Nobel de la Pau.
Luther King va organitzar manifestacions demanant pels afroamericans el dret al vol, el no a la discriminació, així com altres drets civils bàsics. Gran part dels drets exigits per King vàren ser promulgats en les lleis dels Estats Units.
Encara hi ha molts que s'enrecorden del famós discurs que va llegir davant del monument a Lincoln durant la manifestació a Washington pel treball i la llibertat a l'any 1963. Un manifest anomenat "I have a dream" (Jo tinc un somni).
King serà recordat en la història pel que va ser, és a dir un dels més grans i millors liders de la història dels Estats Units, defensant la raó per la qual tots som iguals tant per motiu de sexe, raça o religió, la justicia social.

Francesc Bacardit
francesc.bacardit@alumnes.uvic.cat

2006-04-12T17:00:00.000+01:00

Moviments no gubernamentals

Als anys 60 a Europa van sorgir els moviments socials alternatius justament en aquells llocs més rics i desenvolupats. A Catalunya, SETEM, una ONG apareguda l'any 68, era promotora d'una cultura solidària que es volia allunyar de la tendència missionera més corrent a Espanya. Al capdavant de l'organització hi anava Francesc Botey i fins al 1984 va formar part de l'Escola Pia de Catalunya. A partir d'aquest any es va convertir en una associació independent.
L'anomenat "comerç just" també va aparèixer a als anys 60 a Europa, fruit de la preocupació pel Tercer Món i per combatre la mala remuneració que rebien els treballadors de països del Sud que produien per a l'exportació. SETEM, com d'altres ONG's de tot Espanya, participa des de fa temps en aquesta lluita pel comerç just, tot i que a l'estat espanyol no van arribar les primeres botigues dedicades a aquest tipus de negoci, les anomenades "botigues del món", fins vint anys després de la seva aparició a Holanda.

Raquel Estrada Roig raquel.estrada@alumnes.uvic.cat

2006-04-06T10:34:00.000+01:00

Joan Manel l'eurovisiu

El cantautor català Joan Manel Serrat havia de participar al festival d'Eurovisió l'any 1968 amb la cançó La la la, però finalment va posar com a condicionant el de cantar en català i per això no va ser ell qui la va interpretar. Abans Joan Manel havia proposat una cançó seva, "el tirititero", però va ser rebutjada per televisió espanyola perquè considerava el La la la més universal. La coneguda Massiel va ser l'escollida per la discogràfica Zafiro per a representar Espanya al festival europeu i va guanyar el concurs aquell any. Es diu que Serrat, membre destacat de la Nova Cançó, va rebre pressions des d'aquest sector i des dels opositors al franquisme per a què defensés la cançó que ell mateix havia traduït al català. El festival també era vist com una eina del règim franquista per donar una imatge desenfadada a l'exterior.

Després de la roda de premsa en que Joan Manel va explicar els motius que tenia per no participar a Eurovisió si no ho podia fer en català, TVE i RNE van vetar la seva música. Tot i l'inicial rebuig que va rebre a ciutats de l'estat espanyol com Oviedo, singles posteriors com "Poco antes de que den las diez", que curiosament cantava en castellà, ja van tenir èxit.

Raquel Estrada Roig raquel.estrada@alumnes.uvic.cat

http://www.youtube.com/watch?v=kFDhZyMU1zY

2006-03-29T22:12:00.000+01:00

El 6 de maig:
"dilluns sagnant"

A principis de maig els estudiants francesos ja portaven uns quants mesos de manifestacions protestant per les condicions de les universitats. La situació es va començar a endurir a partir del 22 de març a la Facultat de Nanterre amb enfrontaments contra la policia. Daniel Cohn-Benedit, el líder dels estudiants es cridat a presentar-se davant del Comitè Disciplinari de la Sorbona el dia 6 de maig (veure entrada: “Els estudiants contra el govern degaullista”). Tot comença uns dies abans.

Els estudiants de Nanterre acompanyen a Cohn-Benedit a París 3 dies abans, allà es reuneixen amb activistes de la Sorbona a la mateixa universitat parisenca on s’anirà aplegant tot una munió. A la fi, obliga la intervenció de la policia i de les CSR (Compagnies Républicaines de Sécurité ). Les detencions de Dany i altres estudiants provoca l’augment de més estudiants que provenen de tot París per demanar l’alliberament dels detinguts. Liverez notres camarades!!Tot plegat s’acaba amb forts enfrontaments entre els estudiants i la policia, i el tancament de la Sorbona.

La Unió Nacional d’estudiants, el Sindicat de Professors i el comunista més famós de França, Jean -Paul Sartre, es posen al costat del Moviment del 22 de març. I el 6 de maig n’estaria mig París. Dia en què les manifestacions van arribar al seu punt àlgic malgrat la prohibició del govern de celebrar-ne. Els estudiants volien donar suport a Dany en la seva compareixença davant del Comitè Disciplinari , però, quan els estudiants tornaven cap el Barri Llatí, la CSR que cada cop estava més crispada, els va atacar durament amb porres quan els manifestant passaven per la rue Saint-Jaques.

El “dilluns sagnant” va acabar amb nombrosos ferits i detinguts després que els estudiants indignats per l’atac inesperat van començar a arrencar l’empedrat del carrer i llençar-lo contra les CSR en mig de gasos lacrimògens. S’anaven afegint cada cop més manifestants que ajudaven a fer barricades i van oferir menjar i mantes durant tota la nit.

Font del video: youtube.com

El dia 13 de maig els estudiants són alliberats i a partir d’aleshores seran els treballadors i moviments obrers qui prendran l’alternativa amb vagues del sector.

Si no es vol que s’acabi fent malbé tota la fruita del cabàs cal treure la poma podrida. Daniel Conh-Benedit, que era de nacionalitat alemanya, va ser deportat abans d’acabar el mes de Maig.

Ahir tot va començar un mes de març com avui.

Lourdes Albiac

lourdes.albiac@uvic.es

2006-03-29T16:48:00.000+01:00

L'Església que volia canviar

El 28 de març de 1984 abats i provincials catalans van signar un document que demostrava el suport que donaven als grups clandestins que sorgien i establia el que havia de ser la "nova Església catalana", més pròxima als nous moviments socials. Fins a finals dels anys seixanta, la institució rel·ligiosa estava tant al costat de la dictadura franquista, que era portaveu de les seves decisions i alhora base de part de la seva ideologia. A partir de llavors, però, va començar a convertir-se, sobretot a Catalunya i al País Basc, en una veu crítica que es centrava en la recerca de la pau, i que estava a favor de la llengua i la cultura pròpies. Això provocava malestar al Règim, igual que els sacerdots joves que feien costat a les noves associacions d'obrers i a les d'universitaris. A part de la ja esmentada Caputxinada de l'any 1966, una altra fita significativa de l'oposició de l'Església catalana a la dictadura són les paraules de l'abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, que a més de criticar en algunes homilies l'actuació de la policia, en una entrevista que es va publicar el 1963 al diari le Monde va dir que "el règim espanyol es diu catòlic, però no obeeix els principis bàsics del catolicisme". Per aquestes paraules l'abat Escarré es va haver d'exiliar.

Article sobre el desenvolupament de l'antifranquisme en què es menciona l'abat de Montserrat Aureli M. Escarré. http://tinyurl.com/nmy8m

Raquel Estrada Roig raquel.estrada@alumnes.uvic.cat

2006-03-23T16:19:00.000Z

A cals Caputxins de Sarrià

Ara fa quaranta anys intel·lectuals catalans que avui tenen cert renom van viure una experiència cabdal per les seves vides i pel procés de revolta social en la dictadura franquista. Ma Aurèlia Capmany (com a intel·lectual) i Montserrat Roig (com a estudiant), que ja he anomenat abans, es trobaven entre les més de 500 persones que es van tancar del 9 a l'11 de març del 1966 al Convent dels Caputxins de Sarrià, per assistir al que, en un principi, només havia de ser la fundació del Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona (SDEUB). L'acte es va convertir en alguna cosa més que una assamblea estudiantil a partir del moment en què va intervenir la policia per aturar-lo, va esdevenir un acte de resistència franquista en què els frares del convent es van veure implicats, obligats com es sentien a ser solidaris i a acollir als joves i als intel·lectuals que es van refugiar allà, entre els que també hi havia Salvador Espriu i Antoni Tàpies, entre altres.
L'11 de març del 66 al matí, finalment va entrar la policia i va fer fora a la força als reclusos, que estaven esgotats i desproveïts de recursos. Aquella tancada de tres dies al convent dels monjos Caputxins es va anomenar "La Caputxinada" i va comportar represàlies per als participants que més endavant havien de fer el servei militar, a més de la retirada d'alguns passaports.
Després de l'Assam blea de Catalunya, que segons alguns, era conseqüència de La Caputxinada, abats i provincials catalans van elaborar un text en què deixava constancia i regulava la col·laboració de l'Església amb "determinats grups polítics, sindicals, universitaris i veïnals clandestins" que, segons ells, des de feia temps els reclamaven suport.

Raquel Estrada Roig raquel.estrada@alumnes.uvic.cat

2006-03-22T09:43:00.000Z

Els estudiants francesos contra el govern degaullista

Havia massa estabilitat pol�tica, econ�mica i social. Hi havia massa estudiants descontents a les universitats franceses, i la flama de revoltes que venia encenent torxes des d�alemanya va prendre a la Universitat de Nanterre, prop de Par�s. �s on va comen�ar l�activisme estudiantil que acab� amb manifestacions multitudin�ries en contra del govern del vell De Gaulle.

La inestabilitat ja s�havia iniciat a finals del 67 amb les protestes contra la guerra del Vietnam. Per�, ser� pel gener quan comencen les manifestacions , endegades pels estudiants, dirigides al decr�pit govern franc�s. Un dels detonants fou el popular estudiant p�l-roig de sociologia Daniel Cohn-Bendit: Dany le rouge, l�der del que seria Le Mouvement du 22 Mars. L�estudiant de Nanterre s�atreveix a increpar al Ministre de Joventuts en una visita a la Universitat; �s el primer pas per iniciar-se un seguit de manifestacions i protestes per la massificaci� i les condicions en que es trobaven sotmesos els estudiants. Van comen�ar amb pocs estudiants, per� a mida que la policia intervenia amb m�s for�a per desfer-les, s�incrementava el nombre d�estudiants.

Llegir m�s

El 22 de mar� els estudiants liderats per Dany el roig ocupen les depend�ncies dels professors i el deganat en nom de la llibertat d�expressi�. La Universitat de Nanterre acaba tancada. Les reunions i m�tings continuen de forma m�s o menys controlada fins el 2 de maig quan la Universitat de Par�s, per fer un c�stig exemplar, ordena a Cohn-Benedit presentar-se davant del Comit� Disciplinari de la Sorbona, el dilluns 6 de maig.

Uns quants dies abans es van anar produint els fets que portarien a la lluita campal del "dilluns sagnant".

Si vols saber com s'acaba ho trobar�s en la propera entrada: El 6 de maig "dilluns sagnant".

Lourdes Albiac
lourdes.albiac@uvic.es

2006-03-18T13:14:00.001Z

La crítica literària feminista. Montserrat Roig

Montserrat Roig, escriptora i periodista catalana, va néixer el 1946 a Barcelona i va morir el 1991 a la mateixa ciutat. Es va donar a conèixer com a narradora a finals de la dècada dels 60; la seva primera novel·la, Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen va guanyar el premi Víctor Català el 1970. També va fer obres d'assaig, biogràfiques i va tenir un paper important en la televisió en català dels anys de transició, on va fer programes d'entrevistes com Personatges. Va ser vetada a TVE després que la seva pertinença al PSUC, partit del que va formar part a partir de la revolta del maig del 68 a França, fes que s'aixequessin protestes per la fi del seu programa.
El llibre de Montserrat Roig Digues que m'estimes encara que sigiu mentida és una de les obres que ha despertat la crítica literària feminista a Catalunya, juntament amb les de Ma Aurèlia Capmany, Caterina Albert, Mercè Rodoreda, Maria Mercè Marçal i Carme Riera. El prestigi d'aquestes escriptores va fer que el moviment feminista guanyes reconeixement també en el món literari, on es va començar a donar importància a la subjectivitat del lector. L'obra de Montserrat Roig fins i tot ha estat estudiada a universitats d'Estats Units. Alguns articles que va publicar i d'altres que parlen d'ella, com "Nosotras, ¿mujeres o personas?" i "Som una ganga", són una mostra del valors feministes que es diu va adoptar de la seva mare.

Raquel Estrada Roig raquel.estrada@alumnes.uvic.cat

2006-03-17T10:39:00.000Z

El Moviment Hippie

El moviment hippie és un moviment que es va iniciar als Estats Units, però que posteriorment es va desenvolupar a la resta de paísos desenvolupats d'Occident.

Va ser en la década dels anys 50' quan els joves nord-americans van cambiar la seva forma d'actuar. El panorama social d'aquells anys no era massa esperançador, ja que la intolerancia de la Guerra Freda o de la Guerra de Corea i posteriorment el Vietnam; feu que els joves es reunissin en formes d'associació (Protesta juvenil), en una societat que en pocs anys va experimentar una gran transformació.

I va ser en els anys 60' quan van prendre força 2 grans moviments socials: La lliberació femenina i la lluita contra la discriminació social. En aquest context milions de joves que vivien una vida mediocre i avorrida, decidiren fer canviar el món, i feren de la naturalesa, la vida espiritual i la revolució sexual les millors "armes" per crear una societat nova.

Els hippies eran una societat que condenaba a la societat on havien nascut. Decidiren reunir-se en comunes constituïnt organitzacions lliures i sense jerarquies. Els valors del moviment Hippie eren la tolerancia i l'amor; i el rock la seva manera d'expressar-se en contra per exemple de la Guerra del Vietnam

Francesc Bacardit
francesc.bacardit@alumnes.uvic.es

2006-03-09T22:44:00.001Z

La revolta dels universitaris

Els estudiants de diversos llocs del món inicien revoltes que es converteixen en moviments socials de protesta contra els règims establerts: el capitalisme, el comunisme,el militarisme l’imperialisme. Un dels detonants principals fou la guerra de Vietnam.

Banzai! Banzai! Banzai! Els crits de protesta comencen a Tokio. Al gener del 68 l’associació d’ estudiants Zengakuren van atacar un portaavions en protesta pel desplegament militar d’ Estats Units per la guerra del Vietnam.

Les banderes roges s’alcen a Roma. Pel març els enfrontaments entre la policia i uns estudiants que s’estaven manifestant provoquen el tancament de les Universitats de Roma, Trento i Torino, i s’inicia una vaga d’estudiants a la que s’afegirien professors i treballadors.

L’atemptat contra Rudi Dutschke crispa els estudiants a Alemanya Occidental. A l’abril l’agressió al líder de la Lliga d’Estudiants Socialistes ,que aplegava milers d’associats, incrementa les manifestacions i enfrontaments que comencen en els carres de Berlín i s’estenen per nombroses ciutats alemanyes.

El ressò de l’onada d’aixecaments estudiantils arriba a França el maig del 1968.

Liberté, Egalité, Fraternité!!! A França la llenya ja estava preparada per ser encesa. Les Universitats estaven massificades d’estudiants descontents amb el sistema educatiu i les protestes contra la guerra del Vietnam ressonaven a París. Tot va començar al maig, quan uns estudiants que es manifestaven contra la guerra van ser empresonats en un enfrontament contra la policia. Els estudiants de la nova Universitat de Nanterre van assetjar les oficines de l’administració per demanar la seva alliberació, van ser expulsats i tancada la Universitat. Ningú esperava el que succeiria després. La cinquena república francesa de Charles De Gaulle començava a trontollar.

"En 1968 el planeta se inflamó. Parecía que surgía una consigna universal. Tanto en París como en Berlín, en Roma o en Turín, la calle y los adoquines se convirtieron en símbolos de una generación rebelde. We want the world and we want it now ("Queremos el mundo y lo queremos ahora"), cantaba Jim Morrison. Sucedió hace veinticinco años." Daniel Cohn-Bendit.

Lurdes Albiac
lourdes.albiac@uvic.es

2006-03-07T18:55:00.000Z

Ma Aurèlia Capmany, una base del feminisme català

Ma Aurèlia Capmany (1918-1991) va rebre el premi Sant Jordi l’any 1968 per Un lloc entre els morts (ja l’havia guanyat el 1948 per El cel no és transparent) i això li va proporcionar un cert ressò. Capmany, professora, dramaturga, novel·lista i traductora, també va escriure l’assaig La dona a Catalunya, publicat el 1966, que es pot considerar una base del feminisme de postguerra a Catalunya, entre altres. Ma Aurèlia va ser defensora d’un canvi del paper de les dones a la societat, allunyat d’un model imposat i que partia del diàleg de la dona amb ella mateixa i amb la societat que l’envoltava. Ma Aurèlia Capmany va voler estar a prop del poble, potser perquè la caiguda de la República i la victòria del franquisme van sumir la seva família, il·lustrada i progressista,en la pobresa. La manera de fer política contrària al dogmatisme li va permetre connectar amb l’anomenada “Generació dels setanta”. En aquesta dècada es va incorporar al partit dels Socialistes de Catalunya, influenciada per les inquietuds polítiques que ja se li van despertar quan tenia 12 anys i anava a l’Institut-Escola de la Generalitat. El 1983 va ser nomenada consellera de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona per Pasqual Maragall.

Raquel Estrada Roig raquel.estrada@alumnes.uvic.es

2006-02-27T19:08:00.000Z

Olimpiades de Mèxic 68'

L'Any 1968 també fou un any Olímpic, i les olimpiades es van celebrar a Ciutat de Mèxic.

Uns Jocs Olímpics que van passar a la història per ser un dels més prolifics en rècords del món en atletisme; i pel fet que els americans de raça negra, es van rebelar contra el poder establert nord-americà demanant igualtat.

Ciutat del Mèxic va realitzar la construcció de diversos edificis i estadis (el més important l'Estadi Azteca), per a la celebració dels Jocs Olímpics de 1968. Mèxic, és el primer i únic país llatinoamericà que n'ha estat la seu.
Alguns punts destacables dels Jocs Olímpics de 1968:
Ja que la ciutat de Mèxic es troba a 2.240 metres d'altitud, alguns atletes van tenir dificultat per a acostumar-se a les condicions.

Van ser els primers jocs on Alemanya Oriental i Alemanya Occidental van competir separats.
Dos atletes afro-americans, Tommie Smith i John Calros, van portar guants negres, com a senyal del "Poder Negre". No van participar en cap altre competició.
Són els primers jocs en que es realitzaren proves de dopatge.

http://www.marca.com/atenas2004/historia/1968mexico/

Francesc Bacardit
francesc.bacardit@alumnes.uvic.es

2006-02-27T17:25:00.000Z

Cantautors catalans i moviments socials del 68

Durant l'any 1968 els moviments socials també existien al nostre país. La dictadura franquista va ser precursora i alhora opressora d'aquells que van utilitzar la cultura com a porta d'escapada de les idees de llibertat, com el cantant Raimon, que en el recital que va fer a la El 18 maig del 1968 a la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Madrid va veure com se li impedia cantar davant de les més de 6000 persones que hi havia al pavelló. D'aquell moment en va fer una cançó anomenada 18 de maig a la "villa". Els cantautors Lluís Llach i Ma del Mar Bonet, entre altres, també van demostrar en algunes de les seves cançons la seva posició en relació al franquisme. Avui Raimon, com aquests altres músics catalans que durant la dictadura i la transició estaven en plena joventut, encara canta amb un estil que per a molts evoca a les ganes d'alliberament.

Raquel Estrada Roig raquel.estrada@alumnes.uvic.es

2006-02-27T15:20:00.000Z

Woodstock, el festival de la revolució

Aquest any 1968 és l'any on va començar a gestar-se el meravellòs festival de música de Woodstock, que es celebrà a Nova York l'agost de 1969. Uns 400.000 espectadors es vàren congregar en el concert on van actuar prestigiosos músics com Crosby, Stills y Nash,

Janis Joplin, Santana y Jimi Hendrix

entre d'altres.

Aquest festival va ser un dels més grans espectacles de rock de la història de la música. L'Event es va celebrar a una granja de Bethel (Nova York) durant els dies 15, 16 i 17 dagost de 1969 . I com anècdota cal dir que el festival va ser nomenat Woodstock ja que en un principi el festival s'anava a celebrar allà, però l'oposició local va estar apunt de cancelar el festival.

Woodstock va ser el major festival de música i d'art de la història. Durant l'espectacle s'hi van congregar més de 400.000 joves. Woodstock fou la icona d'una generació massacrada per les guerres com la de Vietnam, i on la joventut pregonava la pau i l'amor com a forma de vida.

Si voleu una mica més d'informació i fotografies visiteu el blog dels companys http://lasmaska.blogspot.com/

Francesc Bacardit
francesc.bacardit@alumnes.uvic.es